Fernando el Durmiente

Tots els que vàreu passar qualque dia pel Malafama recordareu en Fernando (el que cuando no va a pie va andando), aquell moble humà del bar.
En Fernando era un dels millors clients (en quant a visites) del Malafama i segurament l'únic que se'n tocava els collons de la música que hi sonava. A ell, lo que més li agradava era fer "barra" tota la nit fins hora de tancar. Així hi tot, de tant en tant, molt de tant en tant:
- "Txist, eh pojuybn d us xerggsa"
- "¿Que quieres Fernando?"
- "poggme na servtza"
Glopet de cervesa i altre cop a esmolar sa barra, bé amb so front, bé amb sa galta, sempre "cabezabaja".
Solia arribar a primera hora, devers les 23'00h. la majoria de vegades procedent del Gin and Jazz i sempre, sempre, amb un bon gat a damunt. El recorregut d'en Fernando dins el bar era sempre el mateix: de l'entrada, dues o tres passes i tamboret a prop del grifo de cervesa (això si entre les dues o tres passes no perdia l'oremus i queia al terra). Allà demanava la primera cervesa (que a vegades també era l'única) i a la mitja horeta, ja planxava l'orella fins a l'hora de tancar:
- Fernanado,eh! FERNANDO!!! Venga que tenemos que cerrar.
- kabyhfetkiljojytfhjhgg Dios!!!
S'aixecava així com podia i se'n anava. Després el podies veure a la cafeteria París o sinó fent autoestop cap a Muro. Així cada divendres i cada dissabte.
Bé no! Realment un dia hi va haver una petita variació. Un dia que en Biel de's Sami (Sor Biela) i jo estàvem preparant el bar per obrir-lo, va entrar en Fernando, va demanar la cervesa però aquesta vegada en vers de seure-se, va enfilar el camí cap als banys (com es de suposar anava de banda a banda). En Biel i jo vàrem seguir fent lo que fèiem mentre en Fernando descarregava sa bufeta. Jo vaig posar sa música en marxa i mos varem posar a parlar de coses intranscendents quan, de cop i volta, sentirem un "estruendo"(ho dic així perquè, malgrat que la música estava a tota hòstia, ho vàrem poder sentir clarament). Tots dos vàrem pensar el mateix: -En Fernando mos ha rodolat s'escala- ...i efectivament així va ser. Quan vàrem arribar a l'escala dels banys trobarem al pobre Fernando allargat al terra amb la nuca contra la paret, JO (i ho dic ben en serio) em pensava que s'havia desnucat, perquè, a demés ell no contestava als estímuls nostres. Va ser un moment terrible, fins que el col·lega obrí un ull i em digué:
- Tu te vas a buscar una ruina, me cagondios!!!
Després de tot s'aixecà, es va asseure al tamboret de sempre (el de devora el grifo de cervesa, off course), pegà un glopet de cervesa i a tornar dormir s'ha dit!!! -Y colorín, colorado la historia del Fernando, se ha acabado-.

By Pep MaLaFaMa, somnis d'una nit d'estiu.